Déu no perdona les verges

—Aviat serem lliures i podrem anar-nos-en on vulguem, sense estar vigilats ni controlats –li deia il·lusionat. Però les paraules benintencionades del seu millor amic no li feien cap efecte, sinó que li feien sentir tristesa i solitud, perquè havia canviat molt, fins al punt que no es recordava de la seva vida anterior ni de la dotzena d’anys que havien passat lluitant pels mateixos objectius. Es preguntava per aquella metamorfosi tan radical del Riduan, i s’adonava que era el resultat de cedir a les pressions socials i de l’Autoritat Palestina, i també per la il·lusió d’un canvi i una millora. «Quant de temps tardaré a canviar?», es preguntava, desitjant que no fos gaire, per no continuar patint l’àrdua tasca de nedar a contracorrent…

Que ningú esperi un final cinematogràfic per A l’oest del Jordà, on el bé guanya el mal, la realitat mai no és tan senzilla. A Déu no perdona les verges, la vida continua mentre cadascú lluita sense treva per materialitzar els seus projectes, els seus desitjos. Les contradiccions i lluites internes s’aguditzen en aquesta tercera part de la saga, el conflicte interior serà, doncs, la característica principal dels estats emocionals dels nostres protagonistes. Ocupant, així, la centralitat narrativa per servir alhora de paral·lelisme amb la realitat històrica que viu el poble palestí: desemparat, confús i en pugna interna, després de la mort de Yasser Arafat…